ola anastasia o ana bueno que soc una nena de la explicacio que as donat avui en el montfalgars bueno que nomes volia dir que a estat molt interesant i ya te dire qui soc en alguna sesio bueno que els llibres de geronimo stilton estan mb yo tinc els tres gruixuts de la fantasia i els olors abegades son molt apestosos jeje bueno ya ens veurem.
Que ràpid Anabel, i que bé que escriguis. Ja ho has vist, hi ha gent del Montjuïc que llegeix o llegirà aquest llibre. (jo trambé penso que són divertits) Ja em diràs quin llibre t'ha tocat. Un abraçada
ola anastasia bueno que m'a tocat el que t'agrada a tu els de les germanes ¡tachan! bueno que ya mel estic llegin i de moment emb concentro molt en la lectura i emb poso en el personatge i aixo que faig m'encanta perque emb diverteixo molt i paso una vona estona bueno que una abraçada i ya ens anirem comentan wapa
Bon dia Anabel. Primer, que i tant! Pots llegir tot el que vilguis i escriure on vulguis. I, que bé que t'hagi tocat aquest llibre i el difrutis. T'explicaré una de les coses que jo vaig pensar amb el conte de les dues germanes: Que els somnis són somnis, però de els somniem a partir de coses reals. Un petó
bon dia Anastàsia bueno pues que tu tens tota la rao i yo també o penso aixi, moltes gracies per respondrem wapa, bueno que m'agradaria si un dia emb comentesis diguenme alguns llibres que emb recomanes perque quan acabem els que as portat nire a la biblioteca per agafarmen un bueno que gracies per tot i que no corre presa lo dels llibres bueno t'envio records i petons dew ya ens veurem o ens comentarem jiji
Si que et lleves aviat Anabel. Ja veus, jo a primera hora del matí faig moltes faltes, disculpa'm. M'agrada la idea que m'has donat de fer una altra llista de llibres per a quan acabeu, però amb el teu permís, la publicaré en una nova entrada per a tots.
cla que si wapa bueno que gracies per aceptar la idea a i una cosa et felicito aixi ¡¡¡¡ET FELICITO!!! per aber posat aquesta pagina i tot aixo de posar les portades dels contes i els comentaris osigi que a sigut una idea genial i que explicas i exposes els teus sentiments dels llibres molt be i aixo m'agrada molt bueno adew wapa 100.000 de petons
ana sisplau emb pots aconsellar algun llibre? es perque u buscare en internet i mirare el resum bueno que gracies i bueno que res mes 10000.00000 petons
Ei Anabel. Llibres ja en tens aquí per triar, però si en vols més, tal com hem quedat, la setmana que bé en posaré un llistat nou. Pots ajudar-me buscant informació d'un que es titula "Quan Hitler va robar el conill rosa", escrit per la Judith Kerr, a mi em va agradar molt. Per a fer-te un blog com aquest has d'obrir-te un compte google. (vas a google.com i segueixes les instruccions) i després anar a blogger i seguir les instruccions altra vegada.
aixo es el que e trobat de informaçio Ana : Portell, Joan 2001
Text premiat l'any 2002 amb el Premi Aurora Diaz-Plaja
Enfrontar-se a escriure sobre una Guerra sempre ha estat difícil. Però encara més si és una guerra entre germans, en la qual no hi ha vencedors, sinó només vençuts. Intentar narrar els fets que se succeïren, les injustícies, les morts inútils, si és que hi ha alguna mort útil, sense prendre partit per un o altre bàndol és gairebé impossible ja que podria suposar estendre una tirallonga de xifres i noms sense ànima. Però així com algunes de les millors novel·les del segle XX per a adults, parlem per exemple de La plaça del diamant, Incerta glòria o Réquiem por un campesino español, ja s’enfrontaren a la Guerra Civil espanyola, no ha estat així amb les novel·les per a més petits.
Quina n’ha estat la causa? Una hipòtesis seria: fins que els adults no han estat capaços de cosir les ferides que ells mateixos van obrir o de posar-hi un pedaç mal cosit, els escriptors no s’han vist amb cor d’explicar la Guerra Civil als infants i als joves. Difícil de demostrar, podem pensar que hem de protegir als infants de les crueltats i les vileses de l’ésser humà, rentant la roba bruta a casa però ¿com volem que algú conegui la guerra si no se li explica? Com pretenem crear un esperit crític si no li donem arguments per estar a favor o en contra? Com pretenem que els nostres joves jutgin, per exemple, al general Franco només perquè n’han sentit a parlar i l’han vist en alguna pel·lícula en blanc i negre o a la cara d’unes monedes rònegues? Sortosament encara estem a temps i resten prou testimonis d’aquells fets com per mostrar allò que mai hauria d’haver passat i per pensar que, encara que tard, s’havia de treure la pols als records per començar a explicar la realitat.
També podríem justificar-ho dient que molts dels llibres publicats recentment són narracions des del bàndol dels "vençuts", fet que anteriorment estava prohibit. Però, com és que es van publicar grans obres per a adults i s’han ocultat els fets al llarg de més de quaranta anys als més joves? No s’ha trigat una mica massa? Per què això no va passar a Europa on també hi va haver una Guerra? Sembla ser que a fora de les nostres fronteres, quan es parlava de la Gran Guerra, tothom sabia del cert qui eren els "dolents". Aquesta dicotomia segurament ha facilitat la feina i ens ha ofert novel·les de gran bellesa com De quan Hitler va robar el conill rosa. Tot i això, i establint un cert paral·lelisme amb la nostra Guerra, no ha estat fins les últimes dècades de segle XX que han començat a sorgir pel·lícules i novel·les en les que es mostra la Gran Guerra des del punt de vista dels "vençuts". Consti d’exemple Estalingrado i La venedora d’ous.
Però, com si de sobte ens atrevíssim obrir la capsa dels trons, a les primeries de la dècada dels vuitanta i, amb més força, a finals de la dels noranta, alguns escriptors han fet punta al llapis o, més ben dit, han endollat l’ordinador, i s’han atrevit a escriure novel·les juvenils sobre la Guerra Civil. És força recent, com en el cinema español, fins ara desert, que amb pel·lícules com Libertarias, Hay Carmela! o Tierra y libertad, que s’ha plantat cara al tema i s’ha començat a presentar als lectors joves alguns esdeveniments colpidors d’aquesta Guerra Incivil com molt bé titula Manuel Tort les seves memòries d’infància. Sembla com si s’hagués encès el llum d’alarma i es volgués rescabalar el desgreuge amb "autèntiques" novel·les realistes. És a conseqüència dels temps que corren ara que es vulgui tornar a parlar de la guerra? És, la tan repetida, actual "falta de valors" que porti als escriptors a recordar aquells temps en els que encara eren vigents i que, entre molts altres motius, van portar a una guerra? Preguntes que, per sort, comencen a trobar respostes en una corrua de títols. D’aquesta darrera fornada en destacaríem títols com El cant de l’esparver (Joaquim Carbó. Cruïlla. Barcelona, 1997), Silenci al cor (Jaume Cela. Editors Associats/ La Galera. Barcelona, 1999), El camí del far (Miquel Rayó. Edebé. Barcelona, 2000) i L’ombra del Stuka (Pau Joan Hernàndez. Empúries. Barcelona, 1998), sense oblidar les memòries d’un nen durant la Guerra a Barcelona: Guerra incivil (Manuel Tort i Martí. Claret. Barcelona, 1981).
Tots ells afronten la Guerra Civil. Però així com els dos primers utilitzen un entorn bèl·lic per a situar les seves històries: els maldecaps sexuals i afectius d’un adolescent, en la novel·la de Jaume Cela, i les vicissituds del zoològic de Barcelona durant el conflicte en la història de Joaquim Carbó, les tres històries restants encaren de dret els enfrontaments entre persones, les nicieses de la guerra, les situacions límit a les que es poden arribar i que marcaren i continuen marcant la gent del nostre país. Cal recordar que la guerra no s’acaba quan es tira el darrer tret sinó que neix amb la Guerra incivil de Manuel Tort, s’allargassa com la llum de El camí del far de Miquel Rayó i perdura en el record dels anys com L’ombra del Stuka de Pau Joan Hernàndez. És, doncs, un trio de novel·les format per violí, viola i contrabaix que sonen al mateix temps i que conformen una imatge global de la Guerra i dels diferents fets que l’envoltaren. Tres instruments tocats per tres músics que interpreten la mateixa partitura.
Comparant els tres autors, Manuel Tort (Guerra incivil), Miquel Rayó (El camí del far) i Pau Joan Hernàndez (L’ombra del Stuka), podem destacar un fet: segons l’edat de l’escriptor la seva novel·la se situa més o menys lluny del conflicte. Així, Manuel Tort (Guerra incivil), nascut a finals de la dècada dels vint, ens narra la seva visió d’infant de vuit anys, les seves vivències sofertes en primera persona durant els anys de guerra a Barcelona i comarques de ponent. Uns fets incomprensibles pels ulls d’un nen, que ho glosa dient: ¿Entraríem de cop al cel per escapar-nos d’aquell infern que havien inventat els homes?
Miquel Rayó, nascut el 1952, pren una major distància i utilitza un fet puntual: l’empresonament d’un grup de republicans a l’illa de Mallorca destinats a treballs forçats per a la construcció d’un camí per arribar a un far; explicats en primera persona, però filtrats pels ulls innocents d’un infant que no para de preguntar-se i de preguntar als malfiats adults: I per què hi havia guerra?
Finalment, Pau Joan Hernàndez, nascut el 1967, construeix una novel·la d’intriga situada en el present a l’entorn d’uns fets que van succeir seixanta anys enrere a les terres de l’Ebre, el 1938, durant la Guerra Civil. Les conseqüències d’aquests fets s’han arrossegat durant dues generacions i han comportat un llast impossible de deixar anar fins que arriba un turista alemany, d’origen jueu, que comença a furgar a les ferides fins aconseguir treure la mala sang: Ell ha hagut de viure tota la seva vida amb la càrrega de consciència del que havia fet el seu pare.(...) El teu pare s’ha passat tota la vida patint i protegint-te Roger, protegint-te perquè mai no arribessis a conèixer la veritat.
És que els fets de la guerra encara ens queden massa propers per no gosar fabular al seu entorn com ho fem amb l’Edat Mitjana o l’antiga Grècia? És que com més jove s’és, més por es té de narrar allò que, encara que no s’ha viscut, continua proper? És que els horrors de la guerra només es poden descriure si s’han viscut? Ha d’aplicar l’escriptor mètodes Stanislavkyans a l’hora d’escriure sobre la Guerra Civil?
Per a les generacions més joves, pot semblar que la llunyania en el temps justifiqui les barbaritats de la guerra. Realment ha de ser molt difícil entendre la gana si mai se n’ha passat, entendre la por a ser descobert si no s’ha tingut la certesa que et buscaven, entendre la guerra si no s’ha viscut o només s’ha vist a través de la televisió en conflictes que tot i que propers, ens resulten massa llunyans. Però amb aquestes paraules no vull, ni molt menys, criticar els diferents usos de la guerra de cada un dels escriptors. Ans al contrari, demostra molta honradesa per part de cada un d’ells el fet d’utilitzar els sentiments fins allí on cada un els pot dominar, fins allí on els poden fer creïbles per al lector. I aquesta és una de les grans virtuts de les tres novel·les.
Érem els més dissortats del món. Nosaltres no l’havíem feta, la guerra; havíem trobat la guerra dels grans i ens condemnaven a cadena perpètua. Ens prenien els llibres perquè no sabéssim llegir en català, ens robaven el cor perquè no sabéssim estimar en català, ens destruïen la llengua perquè no sabéssim parlar en català. (Guerra incivil)
Aquesta proximitat i aquest coneixement dels fets de la guerra de cada un dels escriptors influencia, i molt, les trames de cada una de les novel·les. La Guerra incivil, estructurada en capítols molt curts, de gairebé una pàgina, es relaten fets puntuals que, com pinzellades, elaboren una escena plena de detalls que conjuntament formen un tot. Com Saurat, amb el seu puntillisme, cada capítol ajuda a conformar el quadre de la Barcelona en guerra. La trama es desenvolupa linealment, un darrera l’altre. Com si asseguts al portal de casa veiéssim passar la gent i expliquéssim com canvien els colors de les camises, del vermell i negre al blau més intens, de la barretina o el mocador al coll, a la boina vermella, del carrer a la calle. És, doncs, a partir d’aquests fets quotidians, propers al lector, que veiem i vivim la guerra amb els ulls i els sentiments d’en Manuel.
A El camí del far, les capítols s’aturen una mica més en les descripcions i ens deixen entreveure el context on es desenvolupa la narració: un camp de refugiats republicans que treballen esclaus per
(...) pagar el seu error. Volgueren capgirar l’ordre secular de la nostra pàtria i això han de pagar-ho amb suor i amb calls a les mans.
També són els ulls d’un nen que, en primera persona falsejada, ens explica allò que veu i intenta comprendre els odis dels grans que han portat a justificar aquell salvatgisme. Seria una història un xic més llunyana, ja que a partir d’un sol fet, que fins i tot pot semblar anecdòtic, ens mostra tota la guerra.
Finalment, a L’ombra del Stuka, la història és complexa. L’arribada d’un alemany d’origen jueu destapa les pors, els odis i les venjances d’un poble de la ribera de l’Ebre, nascuts a rel d’una guerra que queda en un segon pla però que al final pren una força que ha permès sustentar tota la història. La trama és de tall "clàssic", on el narrador sempre té un as a la màniga per sorprendre’ns i obligar-nos a continuar llegint fins a deixar-nos descobrir, de bracet, com una guerra no s’acaba el dia que se signa la pau, sinó que sempre hi ha l’ombra d’un Stuka que s’allargassa durant els anys. Secrets que permeten a dos joves adolescents "baixar al pou" dels records del passat que han marcat la vida de la gent del poble fins al dia d’avui. Conclusions d’una adolescent que amb l’esperit d’avui s’enfronta al passat que ha marcat les relacions de dues families d’un mateix poble:
La gent no es mata a les guerres perquè els obliguin, o perquè l’altre pertanyi al bàndol enemic, ni per cap qüestió política o moral. A les guerres, la gent mata per sobreviure. I davant de la supervivència, tota la resta de coses són secundàries, i qualsevol barbàrie és lícita.
Però el principal tret comú que ajuda a acostar-nos una mica més a la guerra és que cap d’aquestes tres obres intenta explicar la història en majúscules, sinó que presenten, de manera més o menys pròxima, fets puntuals que van passar abans, durant o després del conflicte bèl·lic. Són històries que podrien passar als veïns del segon segona, a la veïna de l’entresol o al lector jove. Aquest, tot i que no ha conegut ni els darrers anys de la dictadura franquista, han de permetre-li afrontar-se a uns fets que amb sort coneix pels seus avis i dels quals pot pensar que són històries de la vora del foc. Records de postguerra que Manuel Tort descriu dient:
Preferia la mort al turment de veure’ls constantment. Tots els seus ideals eren ridiculitzats per uns titelles bavallosos. (...) Ja ningú no era senyor del seu destí. Calia que tot el poble anés morint. El moment i l’hora de la mort la decidirien els invasors.
També cal ressaltar que els personatges principals de les tres novel·les són nens o adolescents, motiu pel qual deuen haver estat classificades com a novel·les juvenils. Això no ens és estrany ja que a partir del contrast entre la innocència dels nens i les accions dels adults el lector accentua la visió de la guerra:
Mentre els grans s’embrutaven el cervell, jo i molts infants com jo gaudíem d’uns dies extraordinàriament sortosos (Guerra incivil).
Sembla que la mirada d’un nen faci prendre major rellevància als horrors de la guerra. Cal, a més, observar com en les tres novel·les hi ha nens, protagonistes o no, que són els qui sofreixen gana, violència i, fins i tot, a L’ombra del Stuka, la mort.
Diríem, doncs, que són tres vivències que, com un zoom, ens permeten viure el dia a dia de la guerra (Guerra incivil), una posguerra irracional (El camí del far) o com aquesta confrontació pot afectar generacions que gairebé la tenen oblidada (L’ombra del Stuka), tres visions històriques que des dels detalls més insignificant ens retraten tota una guerra incivil escrita amb caràcters ben grans.
I aleshores, inesperadament, una llanternada de claror creuà el cel fosc sobre els nostres caps.
Era la llum del far que s’encenia a la fi, i voltava arreu amb el seu senyal intermitent per garantir la vida dels mariners.
Era la llum nova del far.
La penyora que José Muñoz em deixava...
I de sobte, l’urpa que em tenia el cor estret abandonà a la fi el meu pit. (El camí del far)
Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a escriptors@aelc.cat.
no se si sera aixó ven be pero mes o menj explica com es de díficil escriure un llibre a la guerra o no se no u entes be bueno wapa espero que t'ajudi i si no digemo i et trobare alguna cosa mes bueno dew bona nit
Moltes gràcies Anabel. Sobretot el teu comentari, i la lectura que has fet del text. Realment m'ajuda, és una visió el pensar ho difícil que és escriure en temps de guerra. Tu t'ho imagines? Em guardo el text. (I a més, saps que en Joan Portell, el que ha escrit el comentari) és un dels meus crítics preferits?) Mil petons
Hola ana bueno que m'alegro molt de que t'agi servit la informaçio bueni i que yo no m'ho imagino esta escriguen un llibre enmig de la guerra deu ser molt fort i no ho sabia que era el teu critic preferit, peró es molt bona elecio a i et bolia preguntar cuan faras una altra sesio amb nosaltres esque mo vaix pasar molt bé. bueno adeu wapa i un milio de petons.
anastasia a la nostra escola no has portat aquest llibre pero m'agradaria llegirlo l'he buscat a la biblioteca de l'escola pero no l'he trobat. Buscare en altres bibliotecas de girona.
Sirena, tens raó, a la vostra escola no vaig portar aquest llibre. i mira que forma part d'una col.lecció molt llarga on hi ha llibres molt divertits. El protagonista és una rata amb bastant sentit de l'humos que passa sitacions molt divertides i mig fa de detectiu, mig d'observador. Segur que a la biblioteca pública en tenen algu llibre.
21 comentaris:
ola anastasia o ana bueno que soc una nena de la explicacio que as donat avui en el montfalgars bueno que nomes volia dir que a estat molt interesant i ya te dire qui soc en alguna sesio bueno que els llibres de geronimo stilton estan mb yo tinc els tres gruixuts de la fantasia i els olors abegades son molt apestosos jeje bueno ya ens veurem.
Que ràpid Anabel, i que bé que escriguis. Ja ho has vist, hi ha gent del Montjuïc que llegeix o llegirà aquest llibre. (jo trambé penso que són divertits)
Ja em diràs quin llibre t'ha tocat.
Un abraçada
ola anastasia bueno que m'a tocat el que t'agrada a tu els de les germanes ¡tachan! bueno que ya mel estic llegin i de moment emb concentro molt en la lectura i emb poso en el personatge i aixo que faig m'encanta perque emb diverteixo molt i paso una vona estona bueno que una abraçada i ya ens anirem comentan wapa
ya ens beurem o pude en una historia jeje
a i espero que apart de les sesions del cole ens vegem altres dies
una pregunta podria llegir contes d'aquesta pagina o algu semblan esque m'agraden molt bueno gracies fins un altre divendres wapa
Bon dia Anabel.
Primer, que i tant! Pots llegir tot el que vilguis i escriure on vulguis.
I, que bé que t'hagi tocat aquest llibre i el difrutis.
T'explicaré una de les coses que jo vaig pensar amb el conte de les dues germanes: Que els somnis són somnis, però de els somniem a partir de coses reals.
Un petó
bon dia Anastàsia bueno pues que tu tens tota la rao i yo també o penso aixi, moltes gracies per respondrem wapa, bueno que m'agradaria si un dia emb comentesis diguenme alguns llibres que emb recomanes perque quan acabem els que as portat nire a la biblioteca per agafarmen un bueno que gracies per tot i que no corre presa lo dels llibres bueno t'envio records i petons dew ya ens veurem o ens comentarem jiji
Si que et lleves aviat Anabel. Ja veus, jo a primera hora del matí faig moltes faltes, disculpa'm.
M'agrada la idea que m'has donat de fer una altra llista de llibres per a quan acabeu, però amb el teu permís, la publicaré en una nova entrada per a tots.
cla que si wapa bueno que gracies per aceptar la idea a i una cosa et felicito aixi ¡¡¡¡ET FELICITO!!!
per aber posat aquesta pagina i tot aixo de posar les portades dels contes i els comentaris osigi que a sigut una idea genial i que explicas i exposes els teus sentiments dels llibres molt be i aixo m'agrada molt bueno adew wapa 100.000 de petons
ana sisplau emb pots aconsellar algun llibre? es perque u buscare en internet i mirare el resum bueno que gracies i bueno que res mes 10000.00000 petons
a i una pregunta com puc fermr un blog d'aquests? gracies
Ei Anabel.
Llibres ja en tens aquí per triar, però si en vols més, tal com hem quedat, la setmana que bé en posaré un llistat nou.
Pots ajudar-me buscant informació d'un que es titula "Quan Hitler va robar el conill rosa", escrit per la Judith Kerr, a mi em va agradar molt.
Per a fer-te un blog com aquest has d'obrir-te un compte google.
(vas a google.com i segueixes les instruccions) i després anar a blogger i seguir les instruccions altra vegada.
ok gracies ana bueno que ya t'ajudare a buscar informacio bueno dew wapisima
Doncs espero informació Anabel.
Un petó
ui aki nomes comenta l'anabel i l'anastaciaaaaaaa!!
aixo no pot se jaja
A mi també m'estranya.
Tu estàs llegint aquest llibre anònim?
aixo es el que e trobat de informaçio Ana : Portell, Joan
2001
Text premiat l'any 2002 amb el Premi Aurora Diaz-Plaja
Enfrontar-se a escriure sobre una Guerra sempre ha estat difícil. Però encara més si és una guerra entre germans, en la qual no hi ha vencedors, sinó només vençuts. Intentar narrar els fets que se succeïren, les injustícies, les morts inútils, si és que hi ha alguna mort útil, sense prendre partit per un o altre bàndol és gairebé impossible ja que podria suposar estendre una tirallonga de xifres i noms sense ànima. Però així com algunes de les millors novel·les del segle XX per a adults, parlem per exemple de La plaça del diamant, Incerta glòria o Réquiem por un campesino español, ja s’enfrontaren a la Guerra Civil espanyola, no ha estat així amb les novel·les per a més petits.
Quina n’ha estat la causa? Una hipòtesis seria: fins que els adults no han estat capaços de cosir les ferides que ells mateixos van obrir o de posar-hi un pedaç mal cosit, els escriptors no s’han vist amb cor d’explicar la Guerra Civil als infants i als joves. Difícil de demostrar, podem pensar que hem de protegir als infants de les crueltats i les vileses de l’ésser humà, rentant la roba bruta a casa però ¿com volem que algú conegui la guerra si no se li explica? Com pretenem crear un esperit crític si no li donem arguments per estar a favor o en contra? Com pretenem que els nostres joves jutgin, per exemple, al general Franco només perquè n’han sentit a parlar i l’han vist en alguna pel·lícula en blanc i negre o a la cara d’unes monedes rònegues? Sortosament encara estem a temps i resten prou testimonis d’aquells fets com per mostrar allò que mai hauria d’haver passat i per pensar que, encara que tard, s’havia de treure la pols als records per començar a explicar la realitat.
També podríem justificar-ho dient que molts dels llibres publicats recentment són narracions des del bàndol dels "vençuts", fet que anteriorment estava prohibit. Però, com és que es van publicar grans obres per a adults i s’han ocultat els fets al llarg de més de quaranta anys als més joves? No s’ha trigat una mica massa? Per què això no va passar a Europa on també hi va haver una Guerra?
Sembla ser que a fora de les nostres fronteres, quan es parlava de la Gran Guerra, tothom sabia del cert qui eren els "dolents". Aquesta dicotomia segurament ha facilitat la feina i ens ha ofert novel·les de gran bellesa com De quan Hitler va robar el conill rosa. Tot i això, i establint un cert paral·lelisme amb la nostra Guerra, no ha estat fins les últimes dècades de segle XX que han començat a sorgir pel·lícules i novel·les en les que es mostra la Gran Guerra des del punt de vista dels "vençuts". Consti d’exemple Estalingrado i La venedora d’ous.
Però, com si de sobte ens atrevíssim obrir la capsa dels trons, a les primeries de la dècada dels vuitanta i, amb més força, a finals de la dels noranta, alguns escriptors han fet punta al llapis o, més ben dit, han endollat l’ordinador, i s’han atrevit a escriure novel·les juvenils sobre la Guerra Civil. És força recent, com en el cinema español, fins ara desert, que amb pel·lícules com Libertarias, Hay Carmela! o Tierra y libertad, que s’ha plantat cara al tema i s’ha començat a presentar als lectors joves alguns esdeveniments colpidors d’aquesta Guerra Incivil com molt bé titula Manuel Tort les seves memòries d’infància. Sembla com si s’hagués encès el llum d’alarma i es volgués rescabalar el desgreuge amb "autèntiques" novel·les realistes. És a conseqüència dels temps que corren ara que es vulgui tornar a parlar de la guerra? És, la tan repetida, actual "falta de valors" que porti als escriptors a recordar aquells temps en els que encara eren vigents i que, entre molts altres motius, van portar a una guerra? Preguntes que, per sort, comencen a trobar respostes en una corrua de títols.
D’aquesta darrera fornada en destacaríem títols com El cant de l’esparver (Joaquim Carbó. Cruïlla. Barcelona, 1997), Silenci al cor (Jaume Cela. Editors Associats/ La Galera. Barcelona, 1999), El camí del far (Miquel Rayó. Edebé. Barcelona, 2000) i L’ombra del Stuka (Pau Joan Hernàndez. Empúries. Barcelona, 1998), sense oblidar les memòries d’un nen durant la Guerra a Barcelona: Guerra incivil (Manuel Tort i Martí. Claret. Barcelona, 1981).
Tots ells afronten la Guerra Civil. Però així com els dos primers utilitzen un entorn bèl·lic per a situar les seves històries: els maldecaps sexuals i afectius d’un adolescent, en la novel·la de Jaume Cela, i les vicissituds del zoològic de Barcelona durant el conflicte en la història de Joaquim Carbó, les tres històries restants encaren de dret els enfrontaments entre persones, les nicieses de la guerra, les situacions límit a les que es poden arribar i que marcaren i continuen marcant la gent del nostre país. Cal recordar que la guerra no s’acaba quan es tira el darrer tret sinó que neix amb la Guerra incivil de Manuel Tort, s’allargassa com la llum de El camí del far de Miquel Rayó i perdura en el record dels anys com L’ombra del Stuka de Pau Joan Hernàndez. És, doncs, un trio de novel·les format per violí, viola i contrabaix que sonen al mateix temps i que conformen una imatge global de la Guerra i dels diferents fets que l’envoltaren. Tres instruments tocats per tres músics que interpreten la mateixa partitura.
Comparant els tres autors, Manuel Tort (Guerra incivil), Miquel Rayó (El camí del far) i Pau Joan Hernàndez (L’ombra del Stuka), podem destacar un fet: segons l’edat de l’escriptor la seva novel·la se situa més o menys lluny del conflicte. Així, Manuel Tort (Guerra incivil), nascut a finals de la dècada dels vint, ens narra la seva visió d’infant de vuit anys, les seves vivències sofertes en primera persona durant els anys de guerra a Barcelona i comarques de ponent. Uns fets incomprensibles pels ulls d’un nen, que ho glosa dient: ¿Entraríem de cop al cel per escapar-nos d’aquell infern que havien inventat els homes?
Miquel Rayó, nascut el 1952, pren una major distància i utilitza un fet puntual: l’empresonament d’un grup de republicans a l’illa de Mallorca destinats a treballs forçats per a la construcció d’un camí per arribar a un far; explicats en primera persona, però filtrats pels ulls innocents d’un infant que no para de preguntar-se i de preguntar als malfiats adults: I per què hi havia guerra?
Finalment, Pau Joan Hernàndez, nascut el 1967, construeix una novel·la d’intriga situada en el present a l’entorn d’uns fets que van succeir seixanta anys enrere a les terres de l’Ebre, el 1938, durant la Guerra Civil. Les conseqüències d’aquests fets s’han arrossegat durant dues generacions i han comportat un llast impossible de deixar anar fins que arriba un turista alemany, d’origen jueu, que comença a furgar a les ferides fins aconseguir treure la mala sang: Ell ha hagut de viure tota la seva vida amb la càrrega de consciència del que havia fet el seu pare.(...) El teu pare s’ha passat tota la vida patint i protegint-te Roger, protegint-te perquè mai no arribessis a conèixer la veritat.
És que els fets de la guerra encara ens queden massa propers per no gosar fabular al seu entorn com ho fem amb l’Edat Mitjana o l’antiga Grècia? És que com més jove s’és, més por es té de narrar allò que, encara que no s’ha viscut, continua proper? És que els horrors de la guerra només es poden descriure si s’han viscut? Ha d’aplicar l’escriptor mètodes Stanislavkyans a l’hora d’escriure sobre la Guerra Civil?
Per a les generacions més joves, pot semblar que la llunyania en el temps justifiqui les barbaritats de la guerra. Realment ha de ser molt difícil entendre la gana si mai se n’ha passat, entendre la por a ser descobert si no s’ha tingut la certesa que et buscaven, entendre la guerra si no s’ha viscut o només s’ha vist a través de la televisió en conflictes que tot i que propers, ens resulten massa llunyans. Però amb aquestes paraules no vull, ni molt menys, criticar els diferents usos de la guerra de cada un dels escriptors. Ans al contrari, demostra molta honradesa per part de cada un d’ells el fet d’utilitzar els sentiments fins allí on cada un els pot dominar, fins allí on els poden fer creïbles per al lector. I aquesta és una de les grans virtuts de les tres novel·les.
Érem els més dissortats del món. Nosaltres no l’havíem feta, la guerra; havíem trobat la guerra dels grans i ens condemnaven a cadena perpètua. Ens prenien els llibres perquè no sabéssim llegir en català, ens robaven el cor perquè no sabéssim estimar en català, ens destruïen la llengua perquè no sabéssim parlar en català. (Guerra incivil)
Aquesta proximitat i aquest coneixement dels fets de la guerra de cada un dels escriptors influencia, i molt, les trames de cada una de les novel·les. La Guerra incivil, estructurada en capítols molt curts, de gairebé una pàgina, es relaten fets puntuals que, com pinzellades, elaboren una escena plena de detalls que conjuntament formen un tot. Com Saurat, amb el seu puntillisme, cada capítol ajuda a conformar el quadre de la Barcelona en guerra. La trama es desenvolupa linealment, un darrera l’altre. Com si asseguts al portal de casa veiéssim passar la gent i expliquéssim com canvien els colors de les camises, del vermell i negre al blau més intens, de la barretina o el mocador al coll, a la boina vermella, del carrer a la calle. És, doncs, a partir d’aquests fets quotidians, propers al lector, que veiem i vivim la guerra amb els ulls i els sentiments d’en Manuel.
A El camí del far, les capítols s’aturen una mica més en les descripcions i ens deixen entreveure el context on es desenvolupa la narració: un camp de refugiats republicans que treballen esclaus per
(...) pagar el seu error. Volgueren capgirar l’ordre secular de la nostra pàtria i això han de pagar-ho amb suor i amb calls a les mans.
També són els ulls d’un nen que, en primera persona falsejada, ens explica allò que veu i intenta comprendre els odis dels grans que han portat a justificar aquell salvatgisme. Seria una història un xic més llunyana, ja que a partir d’un sol fet, que fins i tot pot semblar anecdòtic, ens mostra tota la guerra.
Finalment, a L’ombra del Stuka, la història és complexa. L’arribada d’un alemany d’origen jueu destapa les pors, els odis i les venjances d’un poble de la ribera de l’Ebre, nascuts a rel d’una guerra que queda en un segon pla però que al final pren una força que ha permès sustentar tota la història. La trama és de tall "clàssic", on el narrador sempre té un as a la màniga per sorprendre’ns i obligar-nos a continuar llegint fins a deixar-nos descobrir, de bracet, com una guerra no s’acaba el dia que se signa la pau, sinó que sempre hi ha l’ombra d’un Stuka que s’allargassa durant els anys. Secrets que permeten a dos joves adolescents "baixar al pou" dels records del passat que han marcat la vida de la gent del poble fins al dia d’avui. Conclusions d’una adolescent que amb l’esperit d’avui s’enfronta al passat que ha marcat les relacions de dues families d’un mateix poble:
La gent no es mata a les guerres perquè els obliguin, o perquè l’altre pertanyi al bàndol enemic, ni per cap qüestió política o moral. A les guerres, la gent mata per sobreviure. I davant de la supervivència, tota la resta de coses són secundàries, i qualsevol barbàrie és lícita.
Però el principal tret comú que ajuda a acostar-nos una mica més a la guerra és que cap d’aquestes tres obres intenta explicar la història en majúscules, sinó que presenten, de manera més o menys pròxima, fets puntuals que van passar abans, durant o després del conflicte bèl·lic. Són històries que podrien passar als veïns del segon segona, a la veïna de l’entresol o al lector jove. Aquest, tot i que no ha conegut ni els darrers anys de la dictadura franquista, han de permetre-li afrontar-se a uns fets que amb sort coneix pels seus avis i dels quals pot pensar que són històries de la vora del foc. Records de postguerra que Manuel Tort descriu dient:
Preferia la mort al turment de veure’ls constantment. Tots els seus ideals eren ridiculitzats per uns titelles bavallosos. (...) Ja ningú no era senyor del seu destí. Calia que tot el poble anés morint. El moment i l’hora de la mort la decidirien els invasors.
També cal ressaltar que els personatges principals de les tres novel·les són nens o adolescents, motiu pel qual deuen haver estat classificades com a novel·les juvenils. Això no ens és estrany ja que a partir del contrast entre la innocència dels nens i les accions dels adults el lector accentua la visió de la guerra:
Mentre els grans s’embrutaven el cervell, jo i molts infants com jo gaudíem d’uns dies extraordinàriament sortosos (Guerra incivil).
Sembla que la mirada d’un nen faci prendre major rellevància als horrors de la guerra. Cal, a més, observar com en les tres novel·les hi ha nens, protagonistes o no, que són els qui sofreixen gana, violència i, fins i tot, a L’ombra del Stuka, la mort.
Diríem, doncs, que són tres vivències que, com un zoom, ens permeten viure el dia a dia de la guerra (Guerra incivil), una posguerra irracional (El camí del far) o com aquesta confrontació pot afectar generacions que gairebé la tenen oblidada (L’ombra del Stuka), tres visions històriques que des dels detalls més insignificant ens retraten tota una guerra incivil escrita amb caràcters ben grans.
I aleshores, inesperadament, una llanternada de claror creuà el cel fosc sobre els nostres caps.
Era la llum del far que s’encenia a la fi, i voltava arreu amb el seu senyal intermitent per garantir la vida dels mariners.
Era la llum nova del far.
La penyora que José Muñoz em deixava...
I de sobte, l’urpa que em tenia el cor estret abandonà a la fi el meu pit. (El camí del far)
Si voleu consultar aquesta publicació adreceu-vos a escriptors@aelc.cat.
no se si sera aixó ven be pero mes o menj explica com es de díficil escriure un llibre a la guerra o no se no u entes be bueno wapa espero que t'ajudi i si no digemo i et trobare alguna cosa mes bueno dew bona nit
Moltes gràcies Anabel.
Sobretot el teu comentari, i la lectura que has fet del text. Realment m'ajuda, és una visió el pensar ho difícil que és escriure en temps de guerra. Tu t'ho imagines?
Em guardo el text.
(I a més, saps que en Joan Portell, el que ha escrit el comentari) és un dels meus crítics preferits?)
Mil petons
Hola ana bueno que m'alegro molt de que t'agi servit la informaçio bueni i que yo no m'ho imagino esta escriguen un llibre enmig de la guerra deu ser molt fort i no ho sabia que era el teu critic preferit, peró es molt bona elecio a i et bolia preguntar cuan faras una altra sesio amb nosaltres esque mo vaix pasar molt bé.
bueno adeu wapa i un milio de petons.
anastasia a la nostra escola no has portat aquest llibre pero m'agradaria llegirlo l'he buscat a la biblioteca de l'escola pero no l'he trobat. Buscare en altres bibliotecas de girona.
adeu
sirena
Sirena, tens raó, a la vostra escola no vaig portar aquest llibre. i mira que forma part d'una col.lecció molt llarga on hi ha llibres molt divertits.
El protagonista és una rata amb bastant sentit de l'humos que passa sitacions molt divertides i mig fa de detectiu, mig d'observador. Segur que a la biblioteca pública en tenen algu llibre.
Publica un comentari a l'entrada