I l'autor ens diu això de com va néixer el llibre:
Un dia, a la impensada, em va trucar el dibuixant Madorell. L’editorial que li proporcionava més feina passava una crisi de producció, de manera que tornava a tenir prou temps per dibuixar noves aventures dels nostres amics Henry Balua i Pere Vidal. Feia quinze anys de La casa sobre el gel i, si no hagués estat que, de tant en tant, havia convertit en novel·les els antics guions de còmic, no hauria pensat més en aquests personatges.
He de reconèixer que la cosa, tot i que em feia il·lusió, em venia costa amunt. En alguna ocasió havia suggerit al meu amic dibuixant una darrera aventura: Vint-i-cinc anys després - després de La casa sota la sorra, éés clar -, en què els personatges es podien fer vells, jubilar-se o morir en acte de servei, per no haver-hi de pensar més, tal com fan en els serials de la televisió quan es volen treure algú de sobre, però en Madorell, que sap com ningú els secrets de l’ofici, em va frenar dient: “els herois del còmic, ni moren ni envelleixen!”, tot recordant-me que en Tintin no va canviar mai d’aspecte en els seus llargs anys d’existència. No n’havíem parlat més, és clar, perquè tenia raó.
Justament, en rebre la seva trucada, acabava de veure un reportatge sobre els rinoceronts blancs, una espècie en perill d’extinció per la persecució a què els han sotmès uns caçadors sense escrúpols que es fan la barba d’or venent-ne la banya als mercats asiàtics, on creuen que té poders màgics. I, pocs dies després, s’inaugurava una exposició al Museu de Zoologia de Barcelona que se centrava en aquests mateixos animals. Se’m va encendre la bombeta i, després de documentar-me àmpliament, em va sortir aquesta nova història que va aparèixer primer a Cavall Fort, periòdicament, i tot seguit a Columna, la novel·la, i a Casals, l’àlbum.
No cal dir que, tal com havien anat les coses, vam deixar la porta oberta a una possible continuació que, com podreu veure, no va tardar gaire a produir-se.
